Història i patrimoni

PATRIMONI

En aquesta secció relacionem fotograficament els elements més representatius del Patrimoni de L’Església de Sant Feliu de Codines. La Majoria són antics o molt antics i alguns del nostre temps.

L’església de Sant Feliu de Codines és una bella mostra d’arquitectura, especialment el seu campanar.

232908             232910             232912

                                                    Vitralls exteriors                                                                                Carrilló

232919             232892         sagrari-19054

          Suports de voltes                                         Capitells pre-romanics                                       Retaule

Frontal de l'Altar,retaule de l'Esglesia              1939-Esglesia Parroquial, any 1939            esglesia edit (1 de 1)edit 1-4

          Presviteri 1936                                                     Presviteri 1939                                       Previsteri 2017

232896-0                232871               232873

                Sant Crist                                                        Sant Isidre                                       La Mare de Deu dels dolors

232882                 l12739               l12774

               Santissim                                                                  Pintures de Sant Feliu (Autor desconegut)

EL CAMPANAR

Obra del 1940 al 1948, de l’arquitecte Puigboada, deixeble d’Antoni Gaudí, va ser reconstruït sobre les restes del antic campanar per la família Tartera, mestres d’obres. I varen treballar a la seva reconstrucció la majoria de paletes de la població de forma desinteressada. FIRA-26130

Actualment les restes del antic campanar, situades sobre les restes de la capella de ma dreta del altar major, encara son visibles i s’utilitzen per arribar a la planta des de on arrenca el FIRA-26122-2-nou campanar. Aquesta nova fase, d’un estil Gaudinia, també destaca per les seves voltes a la catalana. Avui encara deixa meravellats o molts arquitectes i paletes d’ ofici.

Voltes a la catalana                                                                                        

FOTOS VARIES 021        FOTOS VARIES 014       FOTOS VARIES 019

                                                Campana major                                                                      La petita

Descripció geogràfica. desenvolupament històric d’un poble, d’una Parròquia i de la seva seu principal. Sant Feliu de Codines

1.1- Marc geogràfic

No coneixem amb exactitud l’arribada del cristianisme a les nostres contrades. Però cap la possibilitat que s’introduís a partir del segle III o IV i arribés per mar a Barcelona o Mataró degut els intercanvis comercials que es feien a través dels ports. Una vegada instal·lat el cristianisme en els centres comercials no es d’estranyar que es difongués l’ Evangeli entre els pobladors del Vallès

La comarca del Vallès té dues zones ben diferenciades: La del riu Besós i la del Tordera. La zona del riu Besós es la més important i la que dona nom al territori, es a dir; als documents surt anomenat el riu Besós com riu Valense, d’aquesta manera el nostre territori agafa el nom primitiu del riu Valense com a Vallés. El Besós rep les aigües dels rius Congost, la riera del Mogent, el Tenes i la riera de Caldes. L´altre conca es el Tordera que recull les aigües del vessant oriental del Montseny.

Una altre circumstància a tenir en compte es l’existència de les dues serralades: la prelitoral i la litoral.

Aquests dos accidents geogràfics han estat i son unes excel·lents vies de comunicació, però a la mateixa vegada també d’invasió. Fet que va comportar els canvis i costums, tan a nivell arquitectònic, econòmic, social i de llenguatge.

1.2- Poblament

La comarca del Vallès Oriental ha estat des del Paleolític Superior una de les zones més privilegiades de Catalunya, on la vida humana ha tingut assentament.

Els ibers va ésser el poble que va donar personalitat al Vallès, amb els seus poblats situats a la zona muntanyenca i amb els seus cultius situats a la plana, cultius com la vinya, l’olivera i el conreu de cereals, que posteriorment varen ésser la gran trilogia de la agricultura mediterrània.

Al voltant del s. II a.C. la romanització influeix a la població a abandonar els seus indrets muntanyencs i s’instal·len a la plana. Es una etapa de bonança econòmica i sobre tot de pau. Els romans són els que van posar les bases de assentament a tota la zona, amb l’aparició de petits nuclis urbans de població com a Granollers, La Garriga , L’ Ametlla , Caldes de Montbui. Granollers es converteix en el gran nucli aglutinador del Vallès, gràcies a la gran xarxa viària que anava des de Acquae Calidadae (Caldes), a LLuro (Mataró) i la bifurcació de la via Dominitia que des de Granollers   (Semproniana) a través dels Cingles de Bertí conduïa a Ausa (Vic). La gran aportació romana va ésser la transformació de les formes de producció agrícola, que va permetre un augment de la producció cap a la exportació del món romà. Aquest model d’explotació agrària estava basat a la “villae” romana, un tipus de poblament dispers, que serà posteriorment característic, dintre la Catalunya Vella. L`extensió que cultivava cada vila era aproximadament de 25 a 30 Ha. Les anomenades  “villae” que donaran peu, posteriorment, a l’aparició de les masies.

Aquests dos fets – el nucli urbà i l`existència de les villae, varen durar fins el segle III d. C. Amb la ruralització de la societat i l’abandó dels nuclis urbans, amb una lenta decadència de l’Imperi Romà, i que no tornaran a renéixer fins passat l`any 1000.

Però com es presenta el Vallès des de el segle III fins l’any 1000?

Tenim un greu problema a l´hora de construir la població i per tant la història des de la crisi del Baix Imperi fins la presència carolíngia . Hi ha també una gran manca d’informació –fins ara- de la cultura visigòtica, a pesar que ens queden alguns restes com la presència dels dos grans centres episcopals com el d’Egara amb Santa Maria i Sant Pere de Terrassa i Barcelona. Malgrat això la influència que ens va deixar aquesta ocupació es molt important, tant en l’onomàstica com en les seves lleis.

Una altre presència important a la història catalana són les invasions islàmiques. Hi ha historiadors que diuen que aquestes invasions no varen tenir importància a la nostra comarca. Altres ens diuen que els ocupadors varen provocar una fugida de tota la població autòctona.

Sigui una cosa o un altre, el que tenim constància es que la població islamita va provocar l’ esfondrament del sistema polític i social . I que la població fugís cap les muntanyes i a la zona Pirinenca.

Això va comportar la creació d’ unes terres conegudes com “ La Marca Hispànica”. Un gran espai de terra de ningú entre dos regnes: el franc i el sarraí. Sabem de grans revoltes internes entre els anys 826- al 830. I que les contínues ràtzies dels musulmans varen dificultar la consolidació del territori por part d’Aquisgrà.

Malgrat això, aquest gran espai va ésser ocupat per una sèrie de colons, que aprofitant que era una terra de ningú, es varen situar per la comarca. Els personatges dels documents del segle XII, ens parlen que les seves terres pertanyen a la seva família des de temps “immemorials”, per tant són d’herència, o de donació . Aquests documents en rebel·len una existència de població ja establerta des de molt temps enrere. Un altre cas podia ésser l’intent, per part dels francs de repoblació de la comarca del Vallès que podien situar-la al final del segle IX.

Els pagesos dels segles IX – X vivien de l’agricultura i la ramadera i dels productes de la caça , mentre que la dona es dedicava a la recol·lecció de fruits silvestres i mantenir la “llar encesa”.

1.3- Organització carolíngia

El Vallès comença a prendre forma a partir del primer quart del segle X. El Vallès Oriental quedà inclòs en el comtat de Barcelona.

El sistema carolingi junt amb els comtes locals, especialment per la casa comtal de Barcelona , girava al voltant de la parròquia i el castell. El comte havia de protegir els habitants del seu comtat, ja que s`havia originat un canvi en l’ estructura familiar, que l’ havia deixat desprotegida i molt vulnerable. Malgrat això la societat vallesana tenia un alt poder d’autonomia, a causa del gran nombre de privilegis que els havia concedit Carles el Calb, a la Capitular de l’ any 844, entre els quals destacava jutjar-se per les antigues lleis.

La comunitat camperola articulava, a través de la producció agrícola, tot un sistema de relacions socials, i econòmiques. Mentre que l’element aglutinador d’ aquesta comunitat era l’església que servia de punt de referència per reunir a la població dispersa.

L’ home es un ser gregari per naturalesa i necessita cohesió. Doncs bé, tot allò que a simple vista sembla subjecció, també resultava ser una font de cohesió entre el poble .

No ens queda constància d’una xarxa generalitzada de parròquies d’ aquesta època, però ens ha quedat una molt minsa documentació, que a través d’ella podem deduir que la zona estava plenament cristianitzada i que ja existia petits nuclis de població, junt a l’existència de una població dispersa, el que més tard s’anomenarà masia. Probablement aquesta xarxa de parròquies venia heretada de la població visigòtica.

L’augment de la població a partir de l’any 1000 porta a la creació d’altres parròquies o d’ampliar o fer noves, la ja existents.

Crec que és important tenir present tots aquest aspectes geogràfics i històrics perquè ens ajudaran, en part, a entendre el desenvolupament de la nostra parròquia en qüestió.

Les vies de comunicació existents, d’origen romà s’amplien durant el segles X i XI donant peu a l’ existència d’una gran xarxa de camins molt desenvolupats per a la època.

 

2.- La Parròquia de Sant Feliu de Codines.

2.1.- Primitiva església.

Sant Feliu de Codines surt com a parròquia des de l´any 946 en la venda d’un alou firmat per Pol i la seva esposa Arsenda, i a favor de Pere Bernard.

La parròquia tenia la funció d’assenyalar un terme territorial, uns límits, i vindrà a substituir el que era les anomenades “villae”.

La parròquia, surt documentada des del segle X sota les formes de “Codes” i “in cute de Fagio” en els primitius documents de confirmacions de bens dels Monestir de Sant Cugat del Vallès, junt amb les església del Fai, ja que Sant Cugat va posseir el domini inicial d’aquestes esglésies, però que va finalitzar a les acaballes de mitjans del segle XI.

En altres documents de l’ any 986 i 1002, l’anomenen “ecclesian Sancti Felicis” i ja en el 1059, surt esmentada per primera vegada, el seu nom actual “Sancti Felicis de Cudinis” entre les esglésies de l’alou comtal de Montbui, junt amb altres parròquies, en que Mir Geribert reclamà com a successor en els drets del seu sogre Gombau de Besora .

Tot això suposa l’existència d’una església pre-romànica, de la qual han restat els capitells que més endavant estudiarem.

Es de suposar que aquesta església fos molt petita i avançat el segle XII es té la necessitat de construir una nova església i que aquesta fos consagrada a finals del mateix segle, segons la suposada acta de consagració del 5 d’octubre de 1193. La quantitat de fidels de l’època era molt minsa, ja que en els fogatges de 1497 trobem 14 focs amb un nombre total de 56 persones. La qual cosa en indicaria que en els tres segles anteriors devia haver-hi la meitat.

Tampoc tenim notícies de la construcció romànica, però sabem per les visites pastorals dels segles XV que hi ha tres altars; el de Sant Feliu, Sant Jaume i Sant Grau. Al segle XVI s’incrementaren el número d’ altars com el de Santa Maria, i de Santa Cecília. I al segle XVII, probablement a causa de la seva poca cabuda, es pinten els altars a sobre els murs, amb imatges de bulto rodó. Aquest altars probablement devien d´ésser afegits a la nau de l’Església amb un altre construcció, o bé simplement instal·lats en els murs de la nau.

2.2- Capitells pre-romànics

La rectoria de Sant Feliu conserva dos capitells, una mica malmesos, ja que durant segles varen estar a la intempèrie, ja que es trobaven al vell cementeri parroquial, és a dir, al costat de l’actual absis de l’església, que posteriorment es va convertit en un jardí.

Aquesta primitiva església edificada pels voltants de l’any 940, hi era situada a sobre just del penya-segat, l’eix probablement seria com totes les esglésies, direcció est-oest. Ja que era molt important que l’absis de l’Església fos direcció est. De la mateixa manera que la col·locació dels cos dels morts en els cementiris. Els peus dels difunts eren dirigits cap a l’est, ja que al aixecar-se el dia de la Resurrecció dels morts, anirien cap a Jerusalem. També podia haver-hi existit, un cert simbolisme, entre l’est i la sortida del sol, símbol de la vida i de la resurrecció.

No hi ha cap document que ens mostri com era aquesta petita església, el que si ens ha deixat, son els dos capitells.

Ambdós son esculpits en pedra dura, i en quant a la seva estructura podrien dir que quasi la seva alçada es la mateixa que la seva amplada.

El capitell més gran fa 45 cms d’alçada per 39 d´amplada a la part superior, mentre que la seva base te 32 cms. Podríem dividir-lo en dos cossos molt bé diferenciats : la part superior es desenvolupa, a partir d´un dau central, i a manera de dos grans tiges que s’encorben cap el centre sense arribar a entrellaçar-se, cap els laterals, per tal de formar l’estructura de les volutes. Aquesta estructura té una certa semblança a la dels capitells corintis. A la part inferior i adossades es troben a cada costat del bloc, dos petites arcuacions d’influència bizantina, les quals ocupen quasi l’altre mitat del capitell. No té astràgal ni àbac.

Les quatre cares es troben acabades de la mateixa manera. La qual cosa ens indica, que era un capitell exempt. Possiblement podia estar destinat a coronar la columna de l’arc triomfal del presbiteri.

historiaQuant al capitell petit, que fa 28,5 cms. d’alçada per 26 a la part superior i 18 cms a la seva base, podien dir que es totalment diferent de l’anterior. Per començar ; el material utilitzat sembla ser que es de pedra codina, i per tant es més fàcil de treballar que el capitell anterior. Malgrat això sembla fet amb molta rapidesa, sembla com esbossat, pretenent acabar-ho més tard. A diferència de l’anterior les dues tiges parteixen d’un punt concret, acabat en punta, i es desenvolupen cap a munt formen unes fulles als angles i adossades al cos. Podíem dir que es derivat del corinti i molt geometritzat. Tampoc té astràgal, ni àbac.

Aquest capitell possiblement anava destinat a coronar una de les columnes de l’altar.

historia2Es tracta de dues peces amb decoració vegetal i sense acabar, que segons F. Hernández pertanyen a un grup que va ser qualificat de califal.

Si comparem aquest capitells amb els exemplars coneguts a la resta de Catalunya, a la mateixa època, tenen una certa similitud amb els procedents del monestir de Ripoll, consagrat l’any 977,   la cripta romànica de Vic, en la qual es van aprofitar també, els capitells preromànics de l`antiga església i Sant Benet de Bages. Tots daten més o menys de la mateixa època.

Els historiadors de l’art F. Hernández i més tard E. Junyent creuen en l’existència d’un taller que treballava durant aquesta època, amb un fort influx califal.

En el cas de Sant Feliu de Codines, podíem dir que els capitells son de final del segle X i que varen ser aprofitats més tard per a la construcció de la nova església romànica. Es provable que hagués un grup d’artesans locals o bé de pas, que treballés amb una certa influència de les tècniques califals, degut al pas dels islamites per les nostres contrades, ja que tant el capitell islàmic com el bizantí deriven del capitell corinti amb lleugeres modificacions.

3.- La vila

3.1- Poblament

La comunitat camperola tenia dos funcions a realitzar:

Una era la funció econòmica, es a dir, la realització de les tasques agrícoles i la seva comercialització, i la segona funció d’aquesta comunitat era la social. La família en si, s’havia transformat, havia passat d’una família extensa a família conjugal o nuclear, amb aquesta transformació havia perdut pes, i necessitava a tota una comunitat per a realitzar aquestes tasques socials. Ja que l’actuació conjunta era la millor defensa contra les agressions exteriors.

I l’element aglutinador d´aquesta comunitat camperola era l’església. Ella donava sentit comunitari al poble i a més a més servia de punt d’unió i d’acolliment de les assemblees del poble en qüestió. Per aquest motiu el poble es va situant en petites agrupacions d’edificis que si bé en un principi eren magatzems, cellers, però que més tard es convertiren en petits edificis de fusta amb el sostre de palla, i que posteriorment aniran transformant-se en els edificis de pedra, segons la capacitat econòmica de la família.

Aquest desenvolupament social i econòmic, va donar peu a una altre institució de la comarca; l’anomenada sagrera.

3.2. La sagrera

El cementiri envoltava la petita església, era una terra sagrada, per tant es va desenvolupar el costum de considerar la terra circumdant a l´església com una terra d´asil, i de protecció sagrada.

Els dos concilis de Pau i Treva, l´any 1027 que es van desenvolupar a Catalunya, sota la presidència de l’abat Oliba , van donar peu a l’aparició de la sagrera, un espai protegit davant els assalts feudals. Aquesta zona de protecció estava limitada per un radi de trenta passes, entre els quals els senyors feudals no podien entrar dintre d’elles, sota pena d’excomunió. A aquest moviment podien anomenar-li, la primera revolució feudal, en que els nobles es rebel·laren contra els comtes de Barcelona per tal de prendre la terra als pagesos i sotmetre’ls a servitud.

Aquesta aglomeració entorn a l’església va crear la imatge del poble concentrat.

Si en un principi, la sagrera va néixer com a protecció contra els senyors feudals, posteriorment va ésser una font d´ingressos per a la parròquia. L’origen del pagament dels delmes podien trobar-ho a l’Antic Testament. El poble jueu havia de pagar la dècima part dels fruits als descendents de la tribu de Leví, que devien servir al seu poble, dedicant-se al culte de Déu. Aquesta practica passà al cristianisme, com una mena d’impost sobre els productes agrícoles. Era una forma de manutenció del clergat i del manteniment dels llocs de culte com per exemple els ciris, les llànties, l’oli pels sagraments…

La construcció de les esglésies romàniques a Catalunya degué realitzar-se a partir de 1070 a 1150, pràcticament com a la resta d’Europa. En el cas de Sant Feliu de Codines, la documentació ens parla de la seva existència a través d`una suposada Acta de Consagració de l’Església el dia 5 d’octubre de 1193.

Malgrat l’augment del número d’altars, la fàbrica de l ‘església no es va transformar fins al començament del segle XVII, en que es construïren les capelles laterals i es restaura l’església, ja que estaven en un lamentable estat de conservació, segons ho constaten les visites pastorals.

No serà fins l’any 1698, en que comencen les obres de construcció del nou temple parroquial, aprofitant bona part de la construcció antiga.

Anuncis